Olivarda (Dittrichia viscosa)
Herbari de l'Era de les Bruixes - Cens de plantes silvestres de Tiurana - Tiuranatura
|
Propietats botàniques |
|
Altres noms en català: Castellà: Olivarda, mosquera. Nom botànic: Dittrichia viscosa Etimologia: “Dittrichia” nom genèric atorgat en honor del botànic alemany Manfred Dittrich, que va ser director de l’herbàrium del Jardí Botànic de Berlín. “viscosa” és un epítet llatí que significa viscosa. Família: Asteràcies Origen: Mediterrània Tipus: Planta ruderal Planta: És una de les mates silvestres més comunes a la zona. Originalment vivia als arenys, codolars i llits de torrents, però s’ha anat estenent a les voreres de camins, erms i camps abandonats. Es pot trobar també en zones urbanes i semiurbanes fins a una altitud de 1.500 m. És una planta ruderal, molt comuna a la vora de les carreteres i una de les primeres a colonitzar els llocs de sòl remogut i paisatges alterats. És una mata perenne i molt resistent a la sequera i les condicions adverses. Pot fer fins a 120 cm d’alçada. S’avesa tant al terreny silici com al terreny calcari. Creix amb la tija erecta i llenyosa a la base. A l’hivern mor la part alta de les tiges i s’asseca gran part de les seves fulles, que romanen enganxades a la tija molt de temps abans de caure. Per aquesta raó es considera una mata semicaducifòlia. És una espècie similar a l’olivardó (Dittrichia Graveolens), però té les flors i les fulles molt més petites, i també les del gènere Ínula són molt similars. Fulla: Són amplexicaules, verdes i piloses. De forma lanceolada amb el marge irregularment serrat. Flor: Són una inflorescència de tipus capítol de color groc viu. Les flors de l’exterior són ligulades mentre que del centre del capítol són tubuloses. Floració: a la tardor, de setembre a novembre, d’una manera força espectacular. Fruit: Els fruits formen un papus o plomall. |
|
Propietats ornamentals |
|
|
|
Propietats medicinals |
|
Tot i que generalment es considera una mala herba, té múltiples aplicacions a la medicina tradicional casolana contra el paludisme, les malalties de les vies urinàries i com a astringent. És apreciada com a planta medicinal per l’oli essencial extret a partir de la planta sobretot a la zona oriental del mediterrani. La infusió de les fulles s’utilitza com a remei per a les molèsties de l’artritis i el reuma. |
|
Propietats fragants |
|
És una planta aromàtica que emet una olor particular que recorda a la càmfora, deguda a una resina que fa que tota la planta sigui enganxosa al tacte: d’aquí el nom llatí “viscosa” del seu atribut botànic. Algunes persones consideren desagradables tant l’olor com la viscositat d’aquesta planta. |
|
Propietats culinàries |
|
|
|
Relació amb els animals |
|
Algunes espècies de les papallones conegudes com a “blavetes” viuen lligades a l’olivarda, així com enemics naturals de la mosca de l’olivera, fet pel qual s’aconsella mantenir o plantar olivardes en els olivars. |
|
Usos i tradicions |
|
- Tradicionalment a Catalunya hom deia que “els raïms són madurs quan floreixen les olivardes”. - Sobre la desagradable olor de la flor la dita popular fa: “No vos ‘namoreu, amor, / de cap fadrina gallarda / que és com la flor d’olivarda / molt guapa, i dolenta d’olor”
|
|
Mitologia |
|
|
|
Imatges |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Font: Viquipèdia, IA, Ajuntament de Tiurana, tradició oral |