Herba de Sant Joan (Hypericum perforatum)
Herbari de l'Era de les Bruixes - Cens de plantes silvestres de Tiurana - Tiuranatura
|
Propietats botàniques |
|
Altres noms en català: pericó, foradada, flor de cop, herba del cop, hipèric, herba de les bruixes... Castellà: Hipérico, corazoncillo, hierba de San Juan, espantabiablos. Nom botànic: Hypericum perforatum Etimologia: “Hypericum” ve del grep hyperikon, que significa ‘per sobre d’una aparició’. “perforatum” perquè les glàndules d’oli situades a les fulles i als sèpals donen a la planta un aspecte perforat. Família: Clusiàcies Origen: Europa Tipus: Planta herbàcia Planta: És perenne de 30 a 60 cm d’alçada. Presenta un rizoma que es fa més prim prop del final de la planta, i té una arrel axonomorfa i fusiforme d’on surten tiges llenyoses de la base de color verd-groguenc a vermellós, erectes i cilíndriques amb dues línies prominents al costat. Es troba en llocs poc humits, principalment als marges dels camins o carreteres, prats, tanques, ribes i llocs assolellats. Fulla: Les fulles d’1,5 a 4 cm són lanceolades, oposades, de marge sencer, sèssils i amb pigues translúcides que són glàndules plenes d’oli essencial i travessen la fulla del revers a l’anvers. A l’anvers de les fulles es veu un nervi mig molt prominent. Als cantons d’aquestes fulles es poden observar uns petits punts glandulosos foscos. Flor: Són pentàmeres, estrellades, hermafrodites, disposades en cimes dicotòmiques, reunides en una panícula terminal. El calze té cinc sèpals d’apèndix punxegut, llisos, amb el marge serrat a la punta i amb glàndules clares i obscures als dos costat del nervi mitjà. Els cinc pètals són grocs i també porten glàndules secretores als cantons. L’androceu es compon d’estams molt nombrosos i definits, amb filaments i anteres grogues amb un puntet negre molt perceptible i amb un pistil que remata amb tres estils molt ben individualitzats. El gineceu és súper amb dos o tres carpels soldats. La inflorescència és un corimbe. Floració: La referència a Sant Joan és degut al fet que floreix al voltant del solstici d’estiu, festa de Sant Joan. Fruit: El fruit és una càpsula ovoide de tres càmeres que poden ser ovals o triangulars. Les llavors són cilíndriques d’1-3 mm de longitud i amb la superfície coberta de petites berrugues i de color marró fosc o negre. |
|
Propietats ornamentals |
|
|
|
Propietats medicinals |
|
S’utilitza tota la planta des del punt de vista medicinal, però sobretot les fulles i les flors. Se’n fa ús tòpic essent molt bon vulnerari, antiinflamatori, cicatritzant i antisèptic per a traumatismes o cops, ferides i cremades. De fet, vulgarment se’n diu oli de cop. Com a ús intern és un antidiarreic, antiparasitari i diürètic, tenint també propietats ansiolítiques, hipnoticosedants i antidepressives. Tot i que la seva eficàcia en aquests casos és limitada, se l’ha arribat a anomenar Prozac natural. S’utilitza per a l’ansietat, terrors nocturns i depressió lleu o moderada. Cal consultar amb el metge si és adequat prendre aquesta planta pels efectes secundaris que pot ocasionar. Hipòcrates la va recomanar com a remei refrescant i antiinflamatori. |
|
Propietats fragants |
|
|
|
Propietats culinàries |
|
|
|
Relació amb els animals |
|
|
|
Usos i tradicions |
|
Hi ha la dita: Qui té oli de pericó, no li cal metge ni doctor. A l’edat mitjana es cremava en les cases que es creia que hi havia entrat el dimoni, i era coneguda com a Fuga daemonium (espantadimonis). En la cultura celta, es deia que les fades dolentes, els follets i mags de males intencions no entrarien mai en una casa on les finestres estiguessin protegides per branquetes d’aquesta planta. Antigament hi havia la creença que curaria la melancolia i atrauria l’amor. |
|
Mitologia |
|
|
|
Imatges |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Font: Viquipèdia, IA, Ajuntament de Tiurana, tradició oral |